JOSEP MARIA TOFFOLI HISTORIADOR
“El cartoixà viu aïllat a la seva cel·la i en silenci”
19/10/11 02:00 - TIANA - MIREIA ROURERA

El capítol general de l'orde cartoixà ha decidit la continuïtat de Montalegre. Perillava?
A la cartoixa de Montalegre sempre hi ha la inquietud per la seva continuïtat, entre d'altres coses perquè cada vegada hi ha menys monjos. Passa a tots els ordes religiosos però més a les cartoixes, que són seguidors de sant Bru i tenen unes regles molt dures. Hi ha pocs novicis i els monjos vells es moren, per això de tant en tant alguna ha de tancar. Sempre n'hi ha hagut pocs, de cartoixans; fixa't que en el moment que en van ser més a tot el món, a l'edat mitjana, n'eren 3.000. Ara no són ni 400.

Quantes cartoixes hi ha al món?
Vint-i-quatre: dinou d'homes i cinc de dones. La de Montalegre és la darrera que queda a Catalunya i és l'única de propietat de l'Estat espanyol i, a més, és la més gran del món...va arribar a tenir molt poder. És de les poques que va ser construïda per ser cartoixa, per tant arquitectònicament és totalment adequada als ideals de l'orde. Aquest hivern, però, hi havia pocs monjos molt vellets....

Però....?
Van enviar monjos provinents d'altres llocs, com de la cartoixa d'Évora, a Portugal, que tancava. El mes de juliol se n'hi van incorporar sis, amb la qual cosa ara en tenim catorze: sis sacerdots i vuit germans. La continuïtat de Montalegre, doncs, està assegurada i la renovació generacional també.

A banda de la falta de monjos... es pot tancar per altres motius?
Sí. Si no hi ha tranquil·litat, per exemple. És el que va passar amb la de Xerès fa vuit anys, que com que li van fer un aeroport al costat la Gran Chartreuse va decidir tancar-la. La particularitat de Tiana és que la cartoixa està, miraculosament, en un lloc molt tranquil enmig de l'àrea metropolitana.

I si l'hagués afectat el desdoblament de la B-500?
Uf, segurament també l'haurien fet tancar, però per sort faran un túnel i no afectarà. Ni tan sols tocarà les mines d'aigua i el sistema hidràulic que tenen, una obra d'enginyeria important. El més important és que es mantindrà el silenci, bàsic en una clausura.

Tota la zona ha quedat bastant al marge de la urbanització...
És clar, entre altres coses perquè tots els terrenys i la Conreria, que és on hi va haver el seminari i ara hi ha la Fundació Pere Tarrés, també és de la cartoixa. Conreria ve de conrer, que vol dir que allà a l'edat mitjana hi vivia el pare conrer, l'administrador. Totes les cartoixes tenen la seva conreria!

És dura la vida d'un cartoixà?
Ells tenen una màxima: 8 hores d'oració, 8 hores de descans, 8 hores de treball. Viuen aïllats a la seva cel·la i en silenci, només fan algunes pregàries junts. Fins al 1994 no tenien ni aigua calenta! No mengen carn, mengen un cop al dia. Les regles de l'ordre de sant Bru es mantenen intactes des del 1084. No s'ha fet cap reforma.

L'Associació Amics de la Cartoixa de Montalegre,de Tiana, de la qual és membre l'historiador Josep Maria Toffoli, tanca avui amb un documental inèdit els actes per la festivitat de Sant Bru i amb la bona notícia que la cartoixa no serà tancada.

Article publicat a El Punt Avui.

Dimecres 19 d'octubre a la Biblioteca Can Baratau de Tiana presentació i visionat del vídeo: 

MONTALEGRE, LA DARRERA CARTOIXA DE CATALUNYA 

A càrrec d'Hector Gonzàlez d'Arslivia Audiovisual 

Organitza: AMICS DE LA CARTOIXA DE MONTALEGRE

cartoixa de SANTA MARIA de Montalegre

Breu ressenya històrica  

La cartoixa de Santa Maria de Montalegre, situada a Tiana, a pocs kilòmetres de Barcelona, va ser fundada pels cartoixans de Sant Jaume de Vallparadís, a Terrassa, l’any 1415. Posteriorment, en 1433, els de la cartoixa de Sant Pol del Maresme s’afegiren als anteriors formant una única comunitat.

Montalegre tingué la màxima esplendor durant els segles XVII i XVIII. Els avatars dels anys 1808-14 i 1820-24 obligaren la comunitat a abandonar provisionalment el monestir, per fer-ho definitivament, el 1835, amb motiu de la Llei de Desamortització. Després d’uns anys en mans privades, el 1867, la Grande Chartreuse, casa mare de l’Orde cartoixà, comprà el monestir i una part important dels antics terrenys per tal de, el 1901,, desprès de restaurar-lo, instal·lar una nova comunitat originàriament francesa. Passat el drama de la guerra civil de 1936-39, la comunitat cartoixana es renovà tot adquirint un caire plenament català.

En l’actualitat és l’única cartoixa existent a Catalunya. Continua la seva tasca espiritual i cultural que la fa ser un referent d’espiritualitat i l’única cartoixa activa al Principat.

El monestir

Iniciada el 1415, la construcció de la cartoixa es realitzà d’acord amb la tipologia arquitectònica de l’Orde per tal de permetre als monjos aconseguir el seu ideal de vida espiritual, a mig camí entre l’eremitisme i el cenobitisme.

El conjunt, dirigit i probablement dissenyat per Joan d’Enea, s’articula en tres grans àrees d’acord amb la funció específica de cada una d’elles:

- L’àrea cenobítica, on fan la vida en comú els cartoixans, la configuren l’església (bastida entre 1415-65), el refetor, la sala capitular i dues capelles, tot al voltant d’un petit claustre.

 - La vida eremítica, es desenvolupa a l’entorn de dos claustres amb un total de 30 cel·les (petites cases on viuen els monjos). El primer claustre, acabat el 1448, consta de 16 cel·les i la prioral . El segon, amb 13 cel·les, fou afegit el 1636 i és del mateix estil i característiques que el primer.

- L’àrea de serveis, completa el conjunt i consta de porteria, cel·les dels germans, cuina, tallers, etc.

De 1868 a 1884 i de 1898 a 1902 la cartoixa va ser restaurada i ampliada tot adquirint la fesomia actual.

El conjunt, d’una arquitectura sòbria i senzilla, d’acord amb el caràcter de l’Orde, és un dels grans monuments del gòtic religiós del segle XV a Catalunya. Cal destacar, per la seva elegància i singularitat constructiva, les voltes dels claustres.

El carisma cartoixà

Els cartoixans són ermitans que viuen, en comunitat, la radicalitat de l’Evangeli. A la soledat i el silenci de la cartoixa porten una vida senzilla, anònima, d’austeritat i pobresa, dedicada a la pregària contemplativa pel bé de l’Església i de tota la Humanitat.

La Cartoixa, que entronca les seves arrels amb la tradició eremítica dels Pares del Desert, representa avui dia un testimoni fefaent de fe i de presència de l’Esperit de Déu i de la seva Església al món.

La mort d'un cartoixà 30/09/11 02:00 - JAUME OLIVERAS I COSTA

El proper dijous 6 d'octubre, penso anar a passar algunes hores en companyia dels amics cartoixans, tal com acostumo a fer en la festivitat de Bru de Colònia, fundador de l'orde de la Cartoixa. A la petita vall de Montalegre, en la frontera entre Tiana i Badalona, catorze monjos viuen lliurats a la pregària i el silenci, en una forma d'espiritualitat radical difícil d'encaixar en un món competitiu i individualista com el nostre. Més de nou segles de la fundació de l'orde i sis segles de la implantació a Montalegre avalen la proposta.

Des de la passada festa de Sant Bru a l'actual, tres membres de la comunitat han deixat la vida terrenal, per usar un terme propi de la mística cartoixana, tots tres després de suportar amb exemplar resignació llargues malalties. El pare Jesús Maria Arbolí, un enginyer químic barceloní que treballà a l'empresa Cros, entrà a la cartoixa al 1958 i el seu ferm convenciment li féu ocupar càrrecs de mestre de novicis, visitador de la província ibèrica, prior de Montalegre i membre del Consell General, fins que la malaltia l'obligà a abandonar les responsabilitats, sense deixar de viure el rigor cartoixà. El pare Andrés Bravo provenia de la Castella rural i fou profés a Miraflores, d'on sortí per ser prior de Porta Coeli, vicari de Serra San Bruno i prior de Montalegre, per viure els darrers tres anys ingressat en una residència. El germà Josep Maria Costa, nascut a Masquefa i lligat a Terrassa, entrà a la cartoixa al 1971, abandonant el treball en una caixa d'estalvis i l'acció en barris obrers terrassencs, i fou un referent del cenobi català, per la seva assignació a la porteria, fins que la malaltia l'apartà de qualsevol dedicació. Talment, tres monjos que compliren amb escreix el compromís cartoixà.

La mort d'un cartoixà produeix una estranya atmosfera en la comunitat, on es viu la tristor de la pèrdua acompanyada de l'alegria del total convenciment que el company ha entrat a una vida millor. El rigorós ambient d'un ampli monestir ocupat per una petita comunitat, on el silenci és norma de vida, barreja contrastos agredolços durant el litúrgic comiat. El difunt és vestit amb l'hàbit complet de l'orde –sense sandàlies ni cinyell– i dipositat sobre una taula de fusta, es cus la caputxa de tal manera que cobreix la cara i es claven les vores de l'hàbit a la fusta per evitar moviment del cos. Després, durant una jornada el túmul és situat al centre de l'església conventual, despullada d'altre ornament que quatre ciris als extrems, mentre la comunitat compleix amb una llarga vetlla des dels setials del cor, fins a l'hora de l'ofici de comiat, quan es permet l'entrada a clausura dels familiars masculins del mort i d'alguns amics de la casa.

Els salms responsorials ressonen pel claustre quan, en processó, s'acompanyen les despulles fins al cementiri monàstic, situat al mig del claustre gran. Vint-i-quatre creus anònimes marquen les fosses on són enterrats els monjos, seguint un torn d'antiguitat. Una d'elles ha estat oberta i al seu entorn els acompanyants contemplem com es baixa la fusta despullada d'altre contingut que el cos inert, sobre el qual cauran les palades de terra, fins cobrir la rasa. Seguidament, a la sala capitular, el prior llegeix una ressenya del mort. Aquell migdia, la comunitat dina junta al refectori, cosa que només fa els dies de festa. El record del cartoixà difunt resta per sempre en el corpus comunitari.

Quan en el silenci és el silenc qui parla, la mort d'un cartoixà sorprèn i interpel·la, deixant a l'aire el dubte de la pregunta eterna.

Publicat a El Punt Avui.